El renaixement de Santi Cazorla

Desembre de 2013, Ginebra. Santi Cazorla marxa lesionat d'un Espanya-Xile amb una fissura en l'os del seu turmell dret. No es podia preveure llavors, però el calvari amb les lesions del llavors jugador de l'Arsenal acabava de començar. L'asturià (Lugo de Llanera, 1984) va conviure amb calmants, fisioterapeutes i el seu propi dolor durant dues temporades, a un nivell altíssim i afermat en la titularitat amb Wenger. Després d'aquelles dues temporades, al desembre de 2015, Santi Cazorla passa per quiròfan després de torçar-se el lligament extern del genoll esquerre. És la primera intervenció a la qual se sotmet en l'Arsenal, i no seria l'única. Com dicta el proverbi popular, «les desgràcies mai vénen soles», i després de superar la lesió de genoll, el turmell va dir prou a la fi de 2016.

Una intervenció després d'una altra, salvant gangrenes i ferides que no cicatritzaven. Fins a un total de 8 que li van deixar un turmell malparat i el somni de prosseguir amb la seua carrera en això, un mer somni molt llunyà. «El metge em va dir que si tornava a caminar pel jardí amb el meu fill, em donara per satisfet» van ser les seues pròpies declaracions a Marca, que van donar la volta al món i van deixar en una utopia tornar-lo a veure vestit de curt.

Ningú en el seu sa judici podia endevinar al juliol de 2018 que Santiago Cazorla, campió de dos Eurocopes, seria una altra vegada protagonista en un equip de primer nivell. Va entrenar aquell estiu amb el Vila-real, i després de superar proves físiques, va fitxar per el ‘Submarí’ tancant un cicle de 7 anys allunyat del club castellonenc. Semblava que era un favor impagable el donar-li una altra oportunitat a un històric jugador del club, però el temps transcorregut mostra una altra perspectiva. En contra del que dictava el raonable, Cazorla va ser en la campanya 18/19 el segon jugador que més va participar en els gols del Vila-real. Amb els seus 7 gols i 11 assistències, va contribuir un 21’7% en els gols del seu equip. En un de cada 5 gols va participar l'ex de l'Arsenal, que tornava a ser protagonista en un terreny de joc 3 anys i 9 operacions després.

Cazorla va trencar els precedents, però no solament es va quedar en això. La passada temporada l'ha sobrepassada de sobra en aquesta edició 19/20. El migcampista s'ha convertit en el jugador que més participa en els gols del Vila-real, i passa del 21’7% al 32’75%. És a dir, de ser partícip en un de cada 5 gols a ser-ho en un de cada 3. Amb els seus 12 gols (i amb la temporada encara per reprendre's) ha igualat la seua millor campanya golejadora, la 12/13, però amb 20 partits jugats menys que llavors. De fet, si comparem a Cazorla amb el màxim participant en gols de cadascun dels equips de primera divisió, s'obté que l'asturià és el vuitè jugador que més participa en els seus respectius equips. Això sí, lluny dels registres de Lucas Pérez o Leo Messi, que signen un de cada dos gols del seu equip.

A més, en l'actual temporada el migcampista ha signat el millor registre de la seua carrera quant a participació de gol/minut. Cada 115 minuts, Cazorla participa en un gol del Vila-real; que rebaixa encara més els 173 minuts que va registrar en la passada temporada, que va suposar la seua 5a millor marca i va millorar les increïbles marques collides entre 2010 i 2015, que vorejaven el gol cada 200 minuts.

Aquestes dues marques vénen condicionades directament pels minuts jugats, perquè la temporada 18/19 Cazorla va jugar menys del que caldria esperar en 46 partits. En un símil, en la temporada 13/14 Cazorla va sumar 513 minuts més que en la 18/19 malgrat jugar els mateixos partits, signe inequívoc de com van anar repartint minuts per a controlar esforços.

Aquesta temporada Cazorla i el seu Vila-real sòls han disputat dues competicions oficials, i les eliminatòries de Copa eren a partit únic. Els partits i minuts jugats han descendit sense que els registres ofensius s'hagen vist compromesos. Sense comptar les temporades en les quals va estar lesionat (09/10, i 15/16-16/17-17/18) i la del seu debut, la 19/20 és la segona temporada en la qual menys partits i minuts ha completat en la seua carrera, a costa del que es decidisca sobre la continuació de la lliga. De continuar, a Cazorla li resten 11 jornades per a continuar ampliant els seus registres podent aconseguir la seua campanya més golejadora a l'edat de 35 anys.

El migcampista s'ha erigit aquesta campanya com el pilar fonamental sobre el qual el Vila-real se sustenta. Ofensivament, l'asturià ha signat una campanya històrica a títol personal i mai va tenir tanta incidència en els gols del seu equip. Si bé és cert que hi ha hagut temporades en les quals va marcar i va assistir en més ocasions, sobre el total de gols del seu equip la seua importància decreixia en comparació a l'actual. No obstant això, la carrera de Cazorla no destaca pel seu olfacte ofensiu, ja que ha sigut un passador excel·lent, capaç de retenir la pilota i donar-li continuïtat al joc del seu equip. Un futbolista total, on el domini de totes dues cames li ha permès accelerar o detenir el joc, i fer créixer les jugades entorn del domini de la pilota.

En aquest context, sobre Cazorla s'ha construït un equip que juga amb ell com a timó. És el tercer jugador que més passades dóna per partit, només per darrere de Pau Torres i Albiol, defenses titulars que registren més passades però en zones menys arriscades. El migcampista realitza 47 passades per partit amb una efectivitat en la passada de 84’6%, segon sol per darrere de Trigueros, que registra un 88’4% però que dóna només 34 passades, 13 menys que Cazorla. Aquestes dades transmeten la importància que té el migcampista en el sistema ‘groguet’ a l'hora de construir jugades. No solament trepitja l'àrea amb perill, sinó que dóna sentit a la jugada quan la construeix des de darrere.

Pel referit als altíssims percentatges d'efectivitat en la passada, Cazorla sempre ha evidenciat una capacitat innata per a destriar les millors opcions amb les quals donar avantatge al company. Sobre les dades obtingudes, Cazorla mai ha baixat del 80% i fins i tot ha arribat a pics del 90%. En aquestes dues últimes temporades, i a diferència del que caldria esperar després de la seua inactivitat, els seus percentatges estan a l'altura de les seues millors temporades. Com si el temps no haguera passat per les seues botes i el seu cap.

L'enorme diferència que es veu clarament expressa les passades per partit que Cazorla ha deixat de fer. El context d'un jugador ho és tot: des de la manera de jugar de l'equip fins a la qualitat dels companys. En conseqüència, el Vila-real actual té unes consignes diferents al Vila-real del 2011 amb Bruno o Borja Valero, o al Màlaga del 2012 quan va ser líder de qualsevol estadística del seu equip excepte en la de gols (segon després de Rondón). El context de cada equip ha influït de manera directa en les seues estadístiques: com més protagonisme ha tingut el centre del camp en el seu equip, més importància adquireix la seua determinació i influència.

L'equip i sistema que més va afavorir les virtuts de Cazorla va ser el de Wenger. Amb el francès, l'asturià completava 50 partits per temporada i registrant unes marques úniques en la seua carrera. De fet, mai va donar tantes passades ni amb tanta efectivitat en la seua prolongada carrera, per a convertir-se en ídol total ‘gunner’. En els seus 3 primeres temporades, Cazorla es va envoltar de grans migcampistes com Ramsey i Arteta i d'un gran orfebre de la pilota com Mesut Özil. Qualitat per donar i vendre, en les quals va sobreeixir el nom de l'espanyol, per a aconseguir dos FA Cup i dos Community Shield.

Ningú va jugar més que ell, i sòls Ramsey en 13/14 va superar els seus dígits després de la seua excelsa temporada. Malgrat les participacions directes (relacionades directament amb el total de minuts jugats), ofensivament va registrar les seues millors xifres. En aquest sentit, el paper del centre del camp era vital per al sistema. Tots els migcampista dels quals es va envoltar registraven uns alts nivells quant a participació en el joc i el seu joc, en conseqüència, va fluir com mai.

A aquestes dades cal donar-los el seu context, perquè era Arteta el jugador d'inici de l'Arsenal. Tocava més que ningú la pilota i en zones menys arriscades. Eren Ramsey, Ozil o Cazorla els qui rebien i dinamitzaven les jugades, entre línies o baixant a rebre. L'equitat entre tan altes xifres deixa entreveure la vital importància del centre del camp, capital en els últims anys de Wenger al capdavant de l'Arsenal.

Van ser els anys daurats del futbol espanyol. A Cazorla, líder de l'Arsenal i fix en les convocatòries de la Selecció, se li sumaven a Anglaterra Silva i Mata, jugadors capitals a Manchester i Londres. Calia sumar-li a Xavi, Iniesta o Cesc a Barcelona, l'elit del futbol espanyol coincidint en una etapa històrica. Una posada en valor de l'etapa més prolífica del futbol espanyol, aqueixos ‘bojos baixets’ amb aptituds úniques i immillorables que van escriure un capítol únic en la història del futbol, i alguns als seus 35 anys continuen exhibint-se jornada rere jornada.

*Aquest reportatge s'ha realitzat a partir de la informació disposada per les bases de dades especialitzades en futbol Transfermarkt, SofaScore i WhoScored. Qualsevol dada esmentada a continuació prové, com a mínim, d'una de les 3 bases.