Sobre l'Alt Palància

Esmentar l'Alt Palància, Navajas, Soneja o Viver, per dir alguna cosa, era, en el passat, convocar una sensació d'allunyament. Com quan ens referíem a Morella. No era una llunyania ajustada a la trama de meridians i paral·lels, només una sensació, un fet psicològic: la carretera es cap a llarga, lenta i pesada, un problema que va resoldre de manera categòrica l'anomenada autovia mudèjar que escala el pendent entre la costa i les costes del vell port del Ragudo i desemboca, en primer lloc, en l'altiplà turolense.

Ara només falta un bon ferrocarril, un tren a Saragossa i, més enllà, Pamplona i Bilbao, una estesa ferroviària reparada i posat al dia amb uns recursos raonables per a retirar de l'autovia uns quants dels molts milions de tones de mercaderies que ara es mouen per aquesta carretera a bord de camions de totes les talles.

Ara, les principals poblacions de la comarca es troben a entre 30 i 50 minuts de València amb cotxe, la qual cosa anima, sens dubte, el mercat immobiliari de la comarca. Aqueixa accessibilitat es veu afavorida per dos corredors, un terrestre i un altre fluvial, el primer pegat al segon: els centres de població més importants s'alineen al llarg de l'autovia i el riu, clar, encara que hi haja altres pobles que gaudeixen d'una especial i fecunda excentricitat, especialment aquells que s'encaixen, a cavall, en els vessants meridionals de la serra d'Espadà (la vessant nord és igual d'interessant però ja pertany a una altra comarca: l'alt Millars) o que busquen com Bejís l'arrancada màgica, la font fabulosa del naixement i infantesa del Palància.

Totes les comarques tenen un centre espiritual que bé poguera ser la cartoixa de la Vall de Crist on el germà de Sant Vicent Ferrer, Bonifaci, va exercir de prior. Bonifaci havia sigut, abans, frare de Portacelli, a Serra.

No obstant això, el centre del ministeri religiós, de la religió organitzada administrativament, era i és Segorbe, ciutat diocesana amb princeses de gran poder i parents del molt esmentat llinatge dels Medinaceli. La ciutat és un centre administratiu i de serveis pendent de les necessitats immediates de les xicotetes poblacions que recorren a ella i que és la seua principal indústria. Max Aub, l'escriptor valencià de família jueva, estiuejava amb els seus pares a Viver com tantes famílies de classe mitjana de les ciutats del litoral, famílies que preferien el camp i les pinedes abans del naixent estiueig en la costa. El seu arxiu personal i documentació literària es conserva en la seua fundació creada a Segorbe. 

Més a baix ja està Viver que és ciutat d'abundants i bones aigües, amb una inquieta cooperativa que produeix canviats de nom olis, fruita seca i llegums i que ha contribuït no poc al restabliment de l'agricultura vinícola. Els vins de la comarca van ser recuperats, encara s'estan recuperant, fa uns pocs anys.

Però el centre de devoció popular és la Cova Santa que una vegada a l'any acull pelegrins dels límits entre Castelló i València, d'Altura i el poble de les Alcublas, en la Regió muntanyenca. Jérica és, amb Segorbe, el centre urbà que compta amb un barri antic millor conservat que no llepat perquè és secular la tendència dels veïns a recolzar-se en les seues velles muralles que hui encobertes o dissimulades tanquen del costat del seu carrer principal els seus modestos habitatges amb ànima de torrassa i merlets. Carrers amb fort pendent en direcció al recinte emmurallat, carrers hermosetjats per aqueixa forma de jardineria miniaturista que són els tests cuidats amb vertadera meravella. Té castell, per descomptat, i porta de pedra. I bones posades per a consolar-te dels treballs en ruta. Els bous són el gran espectacle de Segorbe i Jérica, sense menysprear altres poblacions que paguen el seu tribut a l'animal totèmic en celebracions de gran colorit i molta imaginació. Qualsevol pot sentir com el seu cor s'alegra i plena de temor, tot alhora, quan els bous de Segorbe conduïts pels caballistes irrompen als carrers de la capital comarcal amb els espectadors a penes a uns centímetres de les peülles i cascos que troten, confosos que no regirats, en el camí vertiginós i precís, que els genets els imposen als caps de bestiar. Navajas és famosa pel Salt de la Núvia un dels capritxos que el Palància crea en el seu curs com produeix altres fascinacions en les seues recolzades ocultes. És famós, també l'arbre monumental que presideix la plaça de Navajas.

Més a baix i sense apartar-nos de la ruta principal la comarca s'acomiada en direcció a Sagunt amb la meravella de Sot de Ferrer amb la seua església i palau, monumentals, un dels més bells calvaris d'Espanya i una formidable ermita a sant Antoni Abat que forma part d'una ruta de la qual disposen els senderistes per al seu plaer.

El costat més salvatge de la comarca és la serra d'Espadà amb pobles com Vall de Almonacid, Algimia de Almonacid, Azuébar, Castelnovo, Matet, Higueras o Torralba del Pinar que conserven memòria i trinxeres de la nostra carnisseria civil, pobles que alimenten les seues magnífiques olives d'ànima daurada i, com no, els vins i formatges d¡Almedijar, els boscos de sureres, els balnearis de Montanejos amb les seues fonts termals i el congost de Chillapájaros que desemboca a Cortes de Arenoso i el seu pantà.