Les cultures i els sons del París modern

2020 està sent un any extraordinari, en el sentit menys efusiu de la paraula. Una pandèmia nascuda a terres llunyanes s’ha estés per tot el planeta, mostrant les mancances i fortaleses d’unes societats confiades i acomodades com la més precisa pedra de toc. El virus ha tret el millor i el pitjor de tots nosaltres i ha fet perceptible la nostra  vesant més solidària i la menys fraternal. Aplaudiments puntuals a uns sanitaris que volem acomiadar dels nostres blocs per por al contagi, o la convivència de versions d’El Dúo Dinámico i els oportuns missatges d’odi de sempre. George Floyd i Jair Bolsonaro. 

I en tota aquesta espiral col·lectiva, la cultura i l’audiovisual segueixen en el seu paper clau per tractar d’oferir-nos productes culturals que ens ajuden a trobar-nos amb nosaltres mateixos. Per sort, una d’aquestes obres publicades durant el confinament ha sigut The Eddy (Jack Thorne i Damien Chazelle, 2020), la sèrie més humana del que portem d’any.

A la nova creació de Chazelle (autor de La La Land, First Man o Whiplash) ens trobem de nou amb un dels seus tòpics com director: un músic de jazz que lluita per complir el seu somni. En aquesta ocasió, Elliot Udo (un prestigiós pianista retirat interpretat per André Holland) haurà d’enfrontar-se a mil i una dificultats per tirar endavant el seu club de jazz parisenc. Malgrat que la premissa ens sone inevitablement a l’obra més reconeguda del jove director (Sebastian, també pianista interpretat per Ryan Gosling, esforçant-se per obrir el seu club de jazz a La La Land), l’estil dels dos productes és tan diferent que dificulta la proximitat dels dos resultats.

La pel·lícula triomfadora als Oscars de Chazelle ocorria en una ciutat de Los Angeles utòpica i idealitzada, en la que tot aquell que tinguera un somni tenia assegurada l’oportunitat de complir-lo. En aquesta ocasió, The Eddy ens transporta a la capital francesa i els seus personatges no lluitaran per consumar les seues aspiracions sinó per redimir les seues ombres internes. Tots els personatges de la sèrie de Netflix estan marcats per forts traumes passats, i la narració dels capítols (oferint el punt de vista d’un personatge concret a cada episodi) ens permet conèixer de més a prop la psicologia i la vesant més fosca de, fins i tot, els personatges més secundaris com el cambrer del club o Amina, la dona del soci d’Elliot.

The Eddy no aconsegueix reivindicar-se com una obra tan humana solament amb l’aproximació tan crua als seus caràcters, quasi despullats per a l’espectador. La sèrie aconsegueix el seu to filantròpic amb la seua exacta representació de les variades cultures que plaguen el París contemporani. A la sèrie de Chazelle tenen cabuda personatges de diferents comunitats com irlandesos, negres, llatins, gitanos, musulmans o eslaus; oferint una vasta pluralitat ètnica sense cap paternalisme ni condescendència. 

En el seu reflex fidel de representar aquestes comunitats, seran moltes les llengües que podrem escoltar en els seu escàs nombre de capítols: francés, anglés, rus, castellà o romaní. Com podríem esperar en una obra d’aquest director, la música serà més que important a tota la narració (pràcticament tots els personatges toquen algun instrument o saben cantar). Però a diferència del to elitista d’anteriors pel·lícules com Whiplash o La La Land, a The Eddy la música es democratitza i cada comunitat podrà expressar-se amb el seu propi idioma i els seus propis sons. El jazz estarà present a cada capítol, com és menester, però també trobaran cabuda la música llatina, la música gitana o fins i tot el rap dels jóvens que romanen als suburbis parisencs. 

En canvi, The Eddy és una sèrie més que imperfecta amb molts errors que deterioren la seua qualitat final. L’obra peca d’enrevessada o d’una tragèdia forçada en moltes ocasions en la seua curta duració. Així com la seua trama secundària de caire policial, no trobe que siga una decisió encertada. Sí, manté la nostra atenció episodi rere episodi i pot funcionar per no perdre l’atenció de l’espectador, possiblement desinteressat per la monotonia o el ritme més que lent d’alguns capítols. Però el seu desenllaç és ràpid, desencantat i completament oblidable, empastrant la conclusió de la sèrie.

El final de The Eddy no és el més satisfactori i, sincerament, sap a poc. Però paga completament la pena el visionat de la sèrie per la gran proximitat que he desenvolupat amb cada músic de la banda del club. No puc no alegrar-me de les seues victòries i plorar les seues misèries. The Eddy quedarà lluny de ser la millor sèrie d’aquest any o la que més recordarem quan tractem de rememorar aquesta època trontollosa. Així i tot, moltes de les seues situacions m’han fet recuperar la confiança en la nostra espècie, siga el que siga el que haja de vindre.