Redacció
En la seua secció de psicologia a Televisió de Castelló, Maribel López ha abordat el concepte d’autocura coincidint amb l’inici d’un nou any i el moment habitual de plantejar-se propòsits personals. Una intervenció centrada a diferenciar entre l’autocura com a moda i l’autocura com una necessitat psicològica real i sostinguda en el temps.
Durant la secció, López ha posat l’accent en la diferència entre l’autocura entesa com una imatge idealitzada —associada a espais d’spa, espelmes, massatges o rutines perfectes— i l’autocura com un conjunt de decisions quotidianes orientades a preservar la salut mental. Una distinció especialment rellevant en un context en què les xarxes socials poden generar pressió, culpa o la falsa percepció que “si no estàs bé, és perquè no t’esforces prou”.
Des de la psicologia, l’autocura no s’entén com un premi ni com un capritx puntual, sinó com una base que permet afrontar millor les dificultats inevitables de la vida: dols, estrès, ansietat, crisis personals o problemes econòmics. En este sentit, Maribel López l’ha comparada amb una “vacuna emocional”, que no evita el malestar, però sí ajuda a gestionar-lo quan apareix.
La psicòloga també ha advertit dels riscos de confondre l’autocura amb accions que només proporcionen alleujament momentani. Un bany relaxant, una alimentació saludable puntual o una escapada ocasional poden generar benestar immediat, però no substituïxen hàbits essencials com el descans regular, la gestió de l’estrès o l’establiment de límits personals.
Entre els senyals d’alerta que poden indicar la necessitat d’autocura real es troben el cansament constant, la irritabilitat, la culpa per descansar, la sensació d’estar sempre en deute o viure en “mode automàtic”, així com molèsties físiques recurrents.
Davant d’això, s’ha remarcat la importància d’una autocura adaptada a les circumstàncies reals de cada persona, basada en xicotets ajustos sostenibles i no en ideals inassolibles. Dormir millor —encara que no de manera perfecta—, posar límits, escoltar les emocions sense jutjar-les, moure’s de manera amable, cuidar els vincles i reduir l’autoexigència són algunes de les claus exposades durant la secció.
Un altre dels missatges destacats ha sigut la necessitat de normalitzar l’ajuda professional com a part de l’autocura, sense esperar a tocar fons per a acudir a teràpia. Demanar suport és una forma de responsabilitat i autoconeixement, no un signe de feblesa.
La secció ha conclòs amb una reflexió clara: cuidar-se no és rendir-se, ni ser egoista, ni seguir una tendència. És una responsabilitat personal que, moltes vegades, passa més per una conversa pendent, un límit clar o una pausa necessària que per una imatge perfecta a les xarxes socials.
