La creació d’un incel ibèric

El thriller és un dels gèneres més llaurats a l’actualitat en el panorama audiovisual espanyol. Si tirem de memòria, de seguida ens venen al cap alguns exemples recents com Que Dios nos perdone (Rodrigo Sorogoyen, 2016), El hombre de las mil caras (Alberto Rodríguez, 2016), Tarde para la ira (Raúl Arévalo, 2016) o El reino (Rodrigo Sorogoyen, 2018); totes grans pel·lícules. I no solament al cinema: la joia de la corona de les sèries l’encapçala La casa de papel (2017-2020), un thriller amb olor ibèric que s’ha convertit en un fenomen mundial. Com podríem esperar, l’elevada producció d’obres encasellades en un gènere narratiu dona lloc a la realització de bones obres, però també, de productes de baixa qualitat. I, en aquest cas, Hogar (Àlex Pastor i David Pastor, 2020) seria un dels bons casos.

El plantejament i l’estructura són més que correctes. La tensió s’aconsegueix molt a poc a poc, augmentat gradualment com si estiguera cuinada a foc lent. Amb una cura i precisió que converteixen en impossible apartar la mirada de la pantalla. I açò és gràcies a les constants sorpreses i girs de guió que trunquen les malvades intencions del nostre antiheroi de manera continuada. La introducció de nous conflictes és gaire encertat, ja que sempre són inserits quan l’atenció de l’espectador podria ser propera a decaure.

A banda, la pel·lícula aposta per generar tensió d’una manera més suggestiva. Compartirem moltes escenes en solitari amb Javier (Javier Gutiérrez) i serà en aquestes quan els germans Pastor optaran pel silenci ―en vegada de música dissonant o l’estridència que acompanyava les seqüències de El reino― i per aprofitar les oportunitats del llenguatge audiovisual, presentant-nos un personatge aberrant i difícil d’identificar per a l’espectador. Passarem desenes de minuts amb el protagonista, però la nostra sensació serà d’incertesa, ja que no serem capaços d’endevinar què redimonis està pensant o quin serà el seu següent pas.

Però, el vertader punt fort de la pel·lícula el trobarem als seus personatges. L’escriptura dels caràcters és molt encertada, i el resultat és uns personatges obtusos i complexos; tant fàcilment identificables com menyspreables. Malgrat que en menor mesura en el cas dels secundaris, la parella protagonista formada per Javier Muñoz i Tomás (Mario Casas) funciona com un tir i és tot un goig poder contemplar el seu joc d’estira-i-amolla. 

A més, les interpretacions són potents, exactes i molt creïbles, acurades. Javier Gutiérrez manté les formes a cada plànol amb gran enteresa, així com Mario Casas que també actua de manera gaire destacable. La resta mantenen l’alt nivell del tàndem de protagonistes, especialment les de Bruna Cusí (interpreta a Lara) o Ruth Díaz (Marga) en el seu paper de parelles desorientades obligades a tirar endavant el projecte familiar davant la falta de responsabilitat i seny dels seus respectius marits. 

Tanmateix, Hogar no es conforma en mostrar-se com un bon exercici de thriller sense major pretensió que garantir el goig dels seus espectadors durant cent i escaig minuts. La pel·lícula dels germans Pastor exposa, sense cap tipus de remordiment, l’agressivitat de la publicitat empresarial a la que som exposats a diari en la nostra societat. Publicitat que porta al personatge de Javier a lluitar per unes necessitats que realment no té i per un model de vida idíl·lica que no existeix. Molta és la gent que relaciona Hogar amb Parásitos (Bong Joon-ho, 2019) i malgrat que considere que les ambicions de Javier no naixen per indignació de classe, és difícil no emparellar l’estrena de Netflix amb l’obra del director coreà.

Al remat, Hogar és un bon thriller que equilibra la profunditat psicològica dels seus caràcters amb l’espectacularitat i tot el goig que implica el seu gènere. Des de la seua efectiva direcció fins a la destacable interpretació dels seus actors i actrius, la pel·lícula ens posa en la pell d’un criminal impulsat per l’avarícia de l’acomodament d’una societat saturada de promeses i falses il·lusions. És estrany, de nou, recomanar una pel·lícula sobre la llar en aquests moments en els que estem redescobrint les parets amb gotelé que ens guarden a diari. I és que ja ho deien els Manel: és nit freda per ser abril i no s’està enlloc com a casa.