El cinema a l'aire lliure del Centre del Carme presenta l'obra mestra de Willi Forst 'Maskerade' rodada en l'Alemanya de 1934

El Cinema d'Estiu del Centre del Carme viatja aquesta setmana a la Grècia dels anys cinquanta, la Iugoslàvia dels huitanta o la República Txeca dels noranta i es deté en la que és considerada l'obra mestra d'un dels grans del cine, Willi Forst amb 'Maskerade', rodada en l'Alemanya de 1934.

El cicle de comèdia europea 'De què ens riem a Europa?', que ofereix el Centre del Carme cada nit, de dimarts a diumenge, fa un repàs per la història del cine a Europa a través d'un dels seus gèneres més genuïns.

Willi Forst és un cineasta llegendari que uneix la sagacitat d'Ernst Lubitsch amb el virtuosisme coreogràfic de Max Ophuls. Les seues pel·lícules van ser versionades a Anglaterra i els Estats Units, mentre que ell va insistir a quedar-se a la seua Àustria natal.

En el cinema de Willi Forst, un passeig per la ciutat pot narrar-se seguint una ombra, o un melodrama victorià pot sacsar-se amb un assot sexual, aquell que s'endevina en els rostres dels actors o colpeja fortament l'espectador des de fora de camp. Situant-se sempre en l'angle més insospitat, la càmera emana un fulgor inesperat que recupera un moment exquisit de l'avantguarda dels vint.

'Maskerade' pertany a un gènere austríac, 'wiener film' (pel·lícula vienesa), que combina comèdia, romanç i melodrama i transcorre en la Viena de finals del segle XIX i principis del XX.

Segons el crític cinematogràfic Daniel Gascó, coordinador del cicle, «com que els micròfons d'aquella època eren poc sensibles, s'acostaven en principi als actors, però projectaven ombra. Així que s'ocultaven en tot tipus d'objectes: butaques, estanteries, gerros, i els actors es veien obligats a parlar alt fins i tot en seqüències d'intimitat», i afig que «el seu extraordinari guió va ser premiat en la 3a edició del Festival de Venècia. Un any abans que 'The Great Ziegfield' guanyara l'Òscar a la millor pel·lícula, Robert Z. Leonard va dirigir un 'remake' de 'Maskerade', que va anomenar 'Escapade' (1935)».

'Maskerade' es projectarà el diumenge, 26 de juliol, però abans serà la grega 'Mia zoi tin ehoume' (Només es viu una vegada, 1958) la que òbriga aquest dimarts una setmana de cine al Centre del Carme.

A Grècia l'humor no es confon amb la rialla. Sense anar més lluny, aquest clàssic imperible de la seua cinematografia es considera una sàtira amarga, una faula alegre de dimensions existencialistes i abast universal, per això va meréixer més bona sort i creuar les seues fronteres. Però el destí va voler que aquestes imatges, creuades irònicament per barrots, ens arriben ara conservant el seu mateix impacte. Atenció al duel interpretatiu entre la bella Yvonne Sanson, musa dels films de Raffaello Matarazzo, i Dimitris Horn, considerat el millor actor de la seua generació.

El seu director i guionista, Yorgos Tzavellas, és reconegut com el cineasta grec que millor va abordar el neorealisme, amb una obra que va estar marcada per una època en què el país travessava grans penúries econòmiques. Aquesta va ser la producció grega més cara fins a la data. Quan el productor Philopimen Finos va llegir el guió va voler que fora un èxit internacional i no va dubtar a injectar-hi una forta inversió.

Com a curiositat, Gascó ha destacat que «tota la part de la fuga amorosa està inspirada en el 'Peregrinació a l'illa de Cítera', quadre cèlebre de Jean-Antoine Watteau».

El dimecres 22 arriba a la pantalla del Centre del Carme 'Maratonci trce pocasni krug' (Marató familiar), produïda en l'antiga Iugoslàvia en 1982 i que pareix predir-ne la desaparició.

'Maratonci trce pocasni krug' es va avançar quasi una dècada a la desintegració del seu país. De la mateixa manera que el seu protagonista llarguerut compareix a casa del mort abans que el cos es refrede, s'albira el decés de Iugoslàvia. Però hi ha una altra mort traumàtica que s'aborda en aquest curiosíssim film: la del cinema mut. "Les imatges de l'assassinat del rei Alexandre I de Iugoslàvia que es veuen al principi són autèntiques. Va ocórrer a Marsella en 1934 i va ser un dels primers homicidis immortalitzats pel cine", explica Daniel Gascó. La pel·lícula explosiona a l'estil Arthur Penn ('Bonnie and Clyde') anunciant aquell gènere de gàngsters que van popularitzar les productores americanes.

El dijous 23 es podrà veure 'Knoflíkái' (1997), de producció txeca i dirigida per Petr Zelenka. Si el cine de Zelenka resulta extremadament singular és perquè planteja qüestions que ningú fins llavors havia formulat.

En 'Knoflíkái', mig segle després del llançament de la bomba atòmica a Hiroshima, es pregunta: «com van expressar la seua impotència i ràbia els habitants de la ciutat massacrada si l'idioma japonés no té grolleries, insults ni improperis?», una resposta que Zelenka rastreja en diferents punts de Praga a partir d'uns personatges extravagants que sintonitzen una emissora de ràdio que es fa eco de la commemoració.

Segons Gascó, «aquest film et submergeix en un univers absurd que denuncia tangencialment el que per als txecs ha suposat viure en un estat comunista. A Polònia es va estrenar 8 anys després. A Espanya, no obstant això, es presenta i projecta per primera vegada en aquest cicle».

'Voksne mennesker' (Dark horse, 2005), que es podrà veure divendres que ve 24, és la conseqüència natural d'haver rodat 'Noi, albinoi' (2003), perquè es tracta de la cara B del mateix disc. Si 'Noi l'albinoi' es va rodar en color, encara que a Islàndia la paleta de colors és molt freda i limitada, el seu director, Dagur Káry, prova amb el blanc i negre per a retre homenatge al cine dels seixanta. El cineasta abandona el seu país glacial per una Dinamarca solejada, circumstància que celebra imposant-hi una lent boja, desenfrenada, curiosa i surrealista a l'objectiu de la càmera, seguint els deliciosos compassos de Slowblow, el grup de música garatge que lidera el mateix cineasta.

'Microbe et Gasoil' (Microbi i Gasolina, 2015), que es projectarà el dissabte 25, és la pel·lícula més recent del cicle aquesta setmana. Es tracta de l'últim llargmetratge de Michel Gondry. El film narra amb extrema gràcia i convicció la peripècia desgavellada de Théo i Daniel, que s'uneixen en la busca de nous horitzons. El meravellós de l'assumpte és que el món s'ha tornat tan absort i absurd que tot interés existencial és possible, ara que els millors rellotges són imaginaris o que el primer sentiment de llibertat s'experimenta quan el mòbil es perd o deixa de funcionar.

Daniel Gascó destaca que, «per a contar aquesta història de dos joves que viuen en el seu món, Michel Gondry va tindre referents com 'Zazie al metro' i 'Pippi Calcesllargues'», i afig que «tota la part que precedeix el viatge és molt autobiogràfica: quan eres adolescent i tot sembla possible en la teua imaginació. Un somni que narra a continuació com una 'road movie'».

Cicle de comèdia europea

El cinema d'estiu del Centre del Carme va arrancar amb força la setmana passada, penjant el cartell de complet en totes les seues sessions. Fins al 8 d'agost s'ofereixen 21 pel·lícules de la comèdia europea, moltes inèdites a Espanya, en versió original amb doble subtitulat, en castellà i valencià.

Les projeccions tenen amb aforament limitat i reserva prèvia (consultar ací).

Programa complet: consultar ací