Al límit de l’abisme

L’avarícia i l’ambició són alguns dels sentiments que la moralitat comuna podria trobar com dolents. L’anhel per l’excés, per obtindre tot el que es troba a l’abast de la mà ―siga propi o no― són motivacions poc recomanables a l’hora de poder construir les societats cíviques i utòpiques que pretenem aconseguir. Semblarà il·lògic, però podem trobar el mateix al món del cinema. 

Les pel·lícules, com productes culturals expressius, tenen uns límits propis per cada obra. Aquestes limitacions podrien nàixer per diferents motius, com el pressupost o la complexitat del film, però independentment de la causa acaba donant-se lloc a un mal exercici quan una pel·lícula no es mostra coneixedora de l’abast de les seues capacitats. El hoyo (Galder Gaztelu-Urrutia, 2019) en seria un cas. El primer llargmetratge del realitzador basc és una pel·lícula que, malgrat tindre una direcció encertada, es perd en trobar un estil clar que la puga definir correctament, donant lloc a un film que es sent poc coherent amb el propi to que es planteja. 

El hoyo ens promet un film de ciència ficció amb una tensió constant que es podrà vore interrompuda, de manera puntual, per un humor punxegut però efectiu, ja que ajuda a construir l’atmosfera d’irrealitat i bogeria que es respira durant tot el metratge. Els companys de cel·la de Goreng (Iván Massagué) són personatges malalts consumits i construïts per la presó, que els esculpeix a martellades sobre un marbre de cement i llums roges. I malgrat que els caràcters interpretats per Antonia San Juan o Emilio Buale siguen un fluix intent de seguir el camí pautat pel carismàtic primer acompanyant de Goreng, funcionen perquè contribueixen a l’ambient malaltís de la pel·lícula.

En canvi, aquesta pretensió inicial que podríem catalogar com «bàsica» es veu truncada desmesuradament per la secció final del film, que no fa justícia a tot el metratge anterior. Front la promesa de tensió acompanyada convenientment per un humor àcid i pertinent, El hoyo es converteix en el seu desenllaç en una pel·lícula d’una exagerada complexitat introduïda amb calçador. Es tracta de farcir el film de connotacions religioses o messiàniques per donar lloc a un final complex per l’únic motiu de ser complex, com tractant de calcar un exercici de J. J. Abrams. 

El hoyo, tan sols amb el seu senzill però peculiar plantejament ja suggereix suficients qüestions com per no convertir-se en una pel·lícula naïf. L’estructura vertical de la presó futurista ens pot portar a parlar de les desigualtats socials, de l’egoisme implícit en la nostra genètica humana o de la necessitat de solidaritat en aquests temps complexos.

Però el plantejament i tractament d’eixos dubtes amb el propi desenvolupament de la pel·lícula és més que suficient com per imposar un final amb una intel·ligència aparent ―tan buida com un coco― i innecessari. L’ambició desmesurada, al tractar de dir més del que la pròpia pel·lícula és capaç de dir, trenca tota la màgia i encant inicial i converteix el desenllaç d’El hoyo en un fragment genèric ―envers l’originalitat del seu plantejament― i completament oblidable.

Es tracta d’una vertadera llàstima, perquè la pel·lícula ―o, almenys, la primera meitat del seu metratge― funciona sense cap tipus de problemes. Els diàlegs, la música i la direcció es coordinen a la perfecció per transmetre’ns una tensió perenne que no ens dona espai ni temps per respirar o avorrir-nos. A més, aquesta sensació opressiva sumada a la seua curta duració ―tan sols hora i mitja― converteixen El hoyo en una pel·lícula entretinguda i més que recomanable per a aquests dies de reclusió, encara que recomanar una pel·lícula sobre el confinament en aquests dies d’aïllament siga un fet més que singular. Espere que m’ho perdoneu.