Redacció
Cada 31 de desembre, milions de persones a Espanya es reuneixen davant del rellotge per a complir amb un dels rituals més arrelats de la Nit de Cap d’Any: menjar dotze raïms al ritme de les campanades. Una tradició popular que simbolitza la bona sort, la prosperitat i els bons desitjos per a l’any que comença, però que té un origen històric molt concret.
La tradició dels dotze raïms de la sort es remunta a principis del segle XX. Encara que existeixen diverses teories, la més acceptada situa el seu origen en l’any 1909, quan els viticultors del sud-est espanyol —especialment d’Alacant i Múrcia— van registrar un excedent de raïm a causa d’una collita excepcional. Per a donar eixida al producte, es va impulsar una campanya popular que animava a consumir raïm en la Nit de Cap d’Any com a símbol de fortuna.
No obstant això, alguns historiadors assenyalen un antecedent anterior, l’any 1882, quan la burgesia madrilenya va començar a acomiadar l’any menjant raïm i brindant amb xampany, imitant les celebracions franceses. Com a resposta irònica i popular, la ciutadania va començar a reunir-se a la Puerta del Sol per a menjar raïm al so de les campanades del rellotge, convertint aquest gest en una tradició col·lectiva.
Amb el pas dels anys, el costum es va consolidar i es va estendre per tot el país, fixant definitivament el nombre de dotze raïms, un per cada campanada i per cada mes de l’any. Segons la creença popular, no aconseguir menjar-los tots a temps pot atraure la mala sort, mentre que completar el ritual augura un any ple d’èxits i prosperitat.
Hui en dia, aquesta tradició s’ha adaptat als nous temps, amb raïm sense llavors, alternatives com llepolies o fruita local en alguns municipis, però manté intacte el seu significat simbòlic i festiu. Els dotze raïms continuen sent un element imprescindible de la Nit de Cap d’Any i un ritual que uneix generacions en un mateix desig: començar l’any amb bon peu.
